Televisa'm

2009-03-15T10:14:00.000-07:00

Infiltrados

2009-03-14T09:52:00.000-07:00

Anna en el país de las maravillas

2009-03-10T14:50:00.000-07:00

Tal día como hoy leía a Camus en el metro -mais là où les uns voyaient l'abstraction, d'autres voyaient la vérité- y pensaba, detrás del pulmón derecho, que mi editora me había puesto una cámara oculta en la pupila.

Entre Marina y Urquinaona, transportada por una línea sonrosada, pensé que M.S. nos estaba poniendo a prueba. Ni tan sólo los técnicos daban crédito: no, el micro no funciona. ¿Cómo que no funciona? La pasividad de sus voces ponían un tono dramático en el descubrimiento: hace interferencias.

Esto es lo que pasa cuando alguien elige un micrófono inalámbrico. Que el micrófono siempre cae por el lado de la mermelada. Ya lo dijo Carrol en una ocasión: mermelada mañana, mermelada mañana ayer, pero nunca mermelada hoy.

Y esta fatídica mañana, yo compré un bote entero.

Lo peor de los momentos desgraciados no es no darse cuenta de los errores; lo peor es que los errores se acumulan. El auricular actúa como si nada pasara, las líneas de sonido bailan al son de las palabras en micrófono y todo el mecanismo parece mantener un orden cósmico. Nada más alejado de la verdad.

Me dirijo corriendo cual conejo aliciano para entrevistar al grande de los grandes; la sierra triplicada. Después de robar una fresa y esperar una hora, consigo un par de ligeramente radicales pensamientos de mi ansiado protagonista. No, la tarjeta no funciona. ¿Cómo que no funciona? La repetición de su voz pasiva me envuelve en un dejà vu kafkiano: tienes que formatear la tarjeta.

Después de tres meses, uno aprende que hay cosas en esta vida contra las que no puede luchar. Por ejemplo, los tornados del trópico, la muerte de Rubianes o el designio divino que te prohíbe coger declaraciones cuando hablas de cine catalán. Sólo nos queda el siempre magnífico Camus, de camino a casa, y la esperanza de que uno de estos días, cuando estemos en el exilio, los micrófonos funcionarán.

2009-03-08T09:58:00.000-07:00

MAGAZINE

Un minut, trenta segons, quinze segons

Aire. So no entra; micròfon

Capitals, questions, cantautor

Riure, reciclatge, mercat quàntic

Es perd la memòria però no la intenció

Entra vídeo, entra audio, camera 2

I ja el tenim, el magazine

mort progressista

2009-03-03T15:09:00.000-08:00

Volia fer un post sobre el magazine.

Però anant avui cap a la nostra uni, la nostra moderna, dissenyada, innovadora i perfecta Pompeu, els peus s’han aturat i els ulls s’han acomiadat, amb tristesa, de la meva casa. I és que la tiren, ja és segur.

En una ciutat que somnia en ser princesa, els cards ciutadans es desplacen a la frontera, s’allunyen dels ulls del rei. Ja no tenim espai per als pobres, ni per als malparlats, ni per a ningú. La fredor s’imposa metàl·lica i grisa, sobre un cel abans buit, i canvia amb fermesa el sentit ciutadà per l’empresa comunicativa.

D’un dia per l’altre, l’única construcció autèntica que quedava al barri acaba morta i enterrada en l’oblit, rodejada d’una esplanada àrida i seca pilotada per obrers de cascs grocs. Les nacionalitats recorren el camí fins a la universitat; Granada, Marroc República Txeca, Senegal.

Ells són les mans brutes del canvi, el mitjà que justifica el disseny empresarial. L’evidència em fa odiar-lo, a Jean Nouvel. Ja no comprenc les seves formes, perquè ja no conec l’entorn. Tornarem d’aquí cinc anys i tot serà desconegut, tothom serà desconegut.

Avui només hem perdut la casa però demà perdrem els Encants. I al final, ningú no la coneixerà, la provincial Barcelona.

Mites i monstres

2009-03-01T14:25:00.000-08:00

Probablement Ignacio Ramonet és un dels meus periodistes preferits. Després d’escoltar-lo en diverses xerrades i llegir els seus llibres, recomano la seva lectura sobre “Premsa, poder i democràcia”, on intenta analitzar per què els mitjans de comunicació són tan mal vistos per la societat. Us deixo amb un fragment d’aquest seminari:

“Els periodistes de finals del segle XIX són personatges dignes d’admiració. Aquesta situació es manté al llarg dels primers anys de segle, i molts mites populars estableixen una relació entre el periodista i la personalitat ideal, que resol els problemes de la societat, que ajuda els desfavorits, que, en certa manera, restableix la justícia. En la mitologia popular, un heroi de còmic com Superman exerceix de periodista. Spiderman també és periodista, com Tin Tin. Com s’ha passat d’aquesta situació, que d’alguna manera culmina amb el Watergate, a la situació actual, en què la informació es troba mancada de crèdit?”

Entre les idees que apunta com a causa, trobem la caiguda del mur de Berlín i les matances de la plaça de Tiananmen, dues notícies retransmeses per televisió que fan que la gent cregui que, només per “veure” unes imatges, ja les poden entendre. Això fa que els televidents pensin que no necessiten un periodista per a comprendre una informació en imatges, ja que els seus ulls ja els hi expliquen tot.

En paraules del gran Ramonet, “si sento una emoció, vol dir que m’informo”

Ignacio Ramonet: La tirania de la comunicació

Regards

2009-02-23T14:18:00.000-08:00

Cyranos dels móns moderns

2009-02-21T04:32:00.000-08:00

“Llàgrimes, sexe... han de ser les notícies”

Amb aquesta frase James L. Brooks sintetitza la seva crítica al món del periodisme. Al voltant d’una redacció, Broadcast news presenta dos periodistes professionals que veuen com un atractiu presentador de televisió aconsegueix pujar al poder sense tenir cap tipus de formació. Indignats per la situació, hauran d’acceptar que l’encantador Tom Grunick faci creïbles unes notícies que no entén i que no seria capaç d’escriure.

Brooks sembla dir-nos que en periodisme no triomfa aquell que sap, sinó aquell que ho fa veure. El personatge de William Hurt, que no deixa de ser una bona persona, manipula els sentiments de l’audiència explicant histories sensacionalistes que els facin plorar (com és el cas d’un vídeo sobre violacions) i domina perfectament el teleprompter i la càmera, sempre i quan la realitzadora li digui què ha de fer.

Però qui és més periodista, el presentador o el redactor? Qui és més poeta, Cyrano o Christián?

En un món dominat per la imatge, on l’aspecte val més que la intel·ligència i el sensacionalisme val més que la guerra a l’orient mitjà, els cyranos són reduïts a les ombres i els christians coneguts a la llum. Només cal veure un detall grandiós de la pel·lícula: la manera com tracten a Muammar al-Gaddafi, en aquells moments considerat com “un home boig i radical”, i el que va passar a Europa quan Gaddafi va començar a fer tractes amb Sarkozy el 2007.

Com recordareu, la notícia no era “quins interessos té França amb Líbia”, sinó que molt astutament el gabinet de comunicació francès va llançar un “Sarkozy està sortint amb Carla Bruni”. I, de cop, el sensacionalisme es va imposar sobre la política, i la gent al carrer parlava de relacions amoroses i no de per què França estava pactant amb una de les personalitats més controvertides de la política internacional. I és que sembla que ens agradi parlar de llàgrimes i sexe.

Tornant a la pel·lícula, el guionista de la qual tampoc es devia imaginar que Arnold Schwarzenegger arribaria a ser governador de Califòrnia (al principi del film fan una broma sobre l’actor), cal dir que ens trobem amb els típics personatges neuròtics de James Brooks -recordem el Nicholson de Mejor:Impossible o a la Marge dels Simpsons-, en una encertada radiografia de l’estrès i l’arrogància que acompanyen als periodistes, així com de la passió gairebé innata que s’ha de tenir per a ser-ne un.

La sonrisa es una buena terapia contra la suficiencia

2009-02-20T04:24:00.000-08:00

Idees pel magazine: mecànica quàntica

2009-02-16T13:06:00.000-08:00

La mecànica quàntica és una teoria que, volguem o no, descriu l'univers d'una manera molt més precisa del que Newton i Einstein mai no van somniar explicar. Entre els seus axiomes, sentències tan irreverents com que l'espai és buit, la consciència crea la matèria i els electrons existeixen i deixen d'existir de manera intermitent. Us deixo amb el gat de Schrödinger

Pot estar un objete en un lloc -A- i en un altre -B- a la vegada?

Segons la física actual pot, el que implica que no hi ha una connexió directa entre dos fets, c'est-à-dire, que la causualitat no existeix.

Però existir no és el verb correcte, Wittgenstein dixit. El que vol dir és que no hi ha cap relació lògica que expliqui el comportament d'un fet, que tant pot ser A, com B (com C).

En un mateix instant, doncs, un objecte pot dirigir-se cap a A o cap a B sense que hi hagi cap tipus d'intencionalitat o predestinació. I Newton ha mort.

A partir d'ara, la única manera de saber el resultat és preguntant a l'observador. Ell és qui decideix (conscientment?) el resultat d'A.

Fem-ho en binari: si A és 0, i B és 1, A+B = 1.

Unitat, alteritat: dos possibles reaccions en un mateix conjunt. Les llums de casa estan obertes i apagades alhora, són 0 i són 1. Alhora.

Què passaria si, per un moment, no hi hagués dicotomia sinó alteritat?

Un gat mort i viu, però en particules.

Annex 1. Vista aquesta alteritat, l'univers pot ser entès com una serie infinita de bytes. Els àtoms i els byts són tendències i la matèria és com un Byte: entesa com allò sòlid, la matèria és en realitat un pensament, un informació. Els objectes del món estan formats per l'elecció de bits de l'observador (constanment, en cada experiencia, ens quedem amb només 2000 bits dels 400.000 milions que rebem per segon).La memòria actua igual que la consciència: No hi ha una distància biològica entre la memòria i l'objecte "real" que veiem. El passat i el present es comporten igual dins la consciència perquè activen les mateixes funcions neuronals. Misteri de la direcció del temps: la distinció temporal és enganyosa i distorsiona l'experiència real del món.

Economia en negatius

2009-02-14T17:38:00.000-08:00

reflexes

2009-02-08T13:01:00.000-08:00

Plagi multicultural amb Kigali de fons

2009-02-04T16:52:00.000-08:00

I la versió sense subtitular:

Plàtans de matinada

2009-02-04T04:08:00.000-08:00

Una de les coses més sorprenents d’aquest món és el realment petit que és. No ho dic només perquè BTV sembli una prolongació dels estudis pompeistes, sinó també per la gran quantitat de gent coneguda que s’hi troba: càmeres amics de la família, familiars retrobats als informatius i anècdotes que només poden haver interpretat amics teus. I és que els meus amics es vesteixen de plàtan; ja les tenen, aquestes coses. Així que quan va sorgir la frase de “el típic tio raro que es vesteix de plàtan al youtube”, vaig tenir molt clar de qui estaven parlant.

Però també em van sorprendre altres coses, de BTV. La primera és descobrir que els nostres platons i sales d’edició són bastant semblants, que els informatius no estiguin acabats del tot abans d’emetre’ls o que es reconegui públicament “l’efecte hivernacle” que patim entre aquestes parets. Entre allò que vam veure, em va agradar especialment la idea d’un informatiu presentat en diferents llengües. Hi pensaré.

Churchill no pagava hipoteca

2009-02-03T04:28:00.000-08:00

- Aquest matí no tinc temps.
- Ho podem fer demà – va dir ella, amb el telèfon a la mà.
- Demà no tinc temps – va mentir ell.
- Ho podem fer la setmana vinent – insistí ella.
- Clar, però primer has de demanar el permís al departament de premsa –sentencià i acabà ell la conversa.

Hi ha dues maneres molt clares de respondre davant de la petició d’un periodista: bé una emoció innata de ser notícia, bé una por innata de ser-ne. De vegades la gent inverteix aquella màxima Churchilliana i arrossega allò del “millor que no parlin de tu, encara que sigui per bé”. I això va passar amb la Societat de Taxació: una sobtada angoixa els va envair desprès de dir-me que, per suposat, els podia fer unes preguntes per televisió. Però no hi va haver manera. Després de dues trucades i més d’una hora parlant amb el director de l’informe que volíem utilitzar per economia, la resposta va ser clara: “demaneu-ho al departament de premsa”. El que vindria a ser la versió periodística del “no és per tu, és per mi”. Quina por que ens tenen, als periodistes.

2009-01-26T13:59:00.000-08:00

Alcohol internacional

2009-01-26T02:12:00.001-08:00

El president de la Comissió Europea va trucar a Albert II perquè li volia regalar 1,4 licors. Núria Marín ho va llegir al diari de Javier Moreno i va trucar ràpidament a Lluís Martínez Sistach, que en aquell moment es trobava a Uruguai. En no obtenir cap resposta, va eviar un mail al vicepresident de google, que es va posar en contacte amb el director del banc central europeu. Des d'Hungria, Albert Sáez va convidar a José Antich a publicar la notícia, però Josep Joan Moresa va dir que els seus estudiants no podien saber que un rei bebia destilats.

2009-01-20T14:47:00.000-08:00

Mellado's Fan Club

- ese hombre que nació para la cámara -

(aunque en su tiempo libre haga eutanasias)

Això és un anunci: probablement Déu no existeix

2009-01-16T14:47:00.000-08:00

Sempre he tingut una relació d’amor-odi amb Transports Metropolitans de Barcelona. Per aquelles coses del destí, he fet més d’un reportatge de televisió sobre els autobusos de la ciutat, especialment sobre la darrera vaga que hi va haver. Tanmateix, aquesta vegada tinc entre les mans una qüestió molt més transcendental; l’existència de Déu.

I és que en els móns que corren, les creences també es poden convertir en campanyes publicitàries. I si, resulta que l’associació d’ateus i lliurepensadors (dos conceptes que no tinc clar que haguessin d’anar junts, com ens diria el pare Rawls) han decidit fer un spot a favor de l’ateisme. I aquest serà, precisament, el tema de societat que presentarem amb la Gina.

Tot i el meu escepticisme amb Assumpta Escarp i el departament de premsa de TMB, vaig haver de creure en ells quan em van enviar, en un temps rècord, els horaris del bus 14 i 41, els dos busos ateus de la ciutat. Però la intuïció no enganya i el tràfic és lent, així que el primer dia de rodatge no vam poder filmar el famós vehicle lliurepensador, tot i que el vam esperar durant més d'hora i mitja.

Línies de metro cap a munt i cap avall, vam aconseguir les imatges suficients per injectar per primera vegada a l’AVID (sento utilitzar aquest verb de manera gratuïta, però es que porto molts anys dient allò de “bolcar imatges”), no sense sentir la sobtada i quasi divina lleugeresa de deixar la càmera i el trípode. Encara ens faltava, però, fer un stand up i parlar amb l’altre cara de la moneda; E-cristians (si, si, resulta que ells també faran una campanya, visca la publicitat existencial!).

Per afrontar les nostres dificultat temporals, ens hem fet amigues dels tècnics de la Pompeu, que davant la nostra cara de fatiga i preocupació ens deixen treure les càmeres encara que no estiguem en horari de l’assignatura. Gràcies al no-res que els tenim a ells.

Albert II ingesta imatges mentre calcula la seva jubilació

2009-01-09T12:00:00.000-08:00

Comencem el darrer trimestre al Brooklyn de la ciutat i aprenem, de seguida, que al Taller de televisió tindrem molta feina. No només per les hores que hi dedicarem sinó pel que significa fer informatius de manera continuada.

Avui ens han organitzat en equips, que aniran rotant al llarg del trimestre, i hem respòs un test d’actualitat on he descobert, entre d’altres coses, que no sé res del món dels esports. I tampoc no sé qui és el rei de Bèlgica. Ara sí: Albert II, dels Belgues. També hem descobert les noves càmeres de televisió i el nou sistema “d’ingesta d’imatges”, tota una revolució pels que veníem de les Rambles. Per no parlar d’unes inquietants pantalles d’ordinador rectangulars que poden posar-se en vertical o horitzontal segons convingui.

I és que la tecnologia avança molt, i d’això també n’hem parlat. Després d’uns càlculs sobre la nostra hipotètica jubilació, s’ha dit que treballaríem fins els 100 anys, esperem que en alguna cosa que ens agradi i motivi. Està clar que estem immersos en la revolució digital, un pas tan important com la francesa en política o la industrial en tecnologia. Però la d’ara, la digital, és també un canvi en la nostra manera de pensar: en la organització de la informació, en la manera de contactar amb els altres, en la concepció de xarxa que tenim del món i en la nostra estructura mental (qui és capaç, ara per ara, d’escriure una novel·la a màquina d’escriure, sense que el Tiet Word ens permeti canviar les frases, començar per les conclusions o reformular les idees ja escrites?).

Estem en un món que compartimenta la informació, que és alineal i que difon les fronteres, un món que tot just comencem a comprendre. I és en aquest món on desenvoluparem un taller de televisió que ja ens ha posat davant de la càmera. I jo vaig elegir a Chávez per fer-ho, per debilitats polítiques que m’allunyen de les anècdotes més properes i perquè acabava de llegir que el parlament el vol convertir en president vitalici. I mira que intento sempre veure les dues vessants dels conflictes, però quan les coses et toquen a l’estómac el posicionament es fa necessari.

Si Bolívar aixequés el cap, no entendria res de res; ni que Chávez li posi el seu nom a un país, ni que les pantalles d’una aparell anomenat ordinador poguessin girar, ni que les imatges s’ingestesin, ni que visquéssim fins el 100 anys. Què pocs conscients en som, de com canvia tot.

"Si voleu, no serà un somni"

2008-05-14T22:01:00.000-07:00

Ara fa seixanta anys de la proclamació de la independència de l’estat d’Israel. Sota la fotografia d’aquell que inicia el sionisme revisionista, el periodista hongarès Theodore Herzl (1860-1904), David Ben Gurion proclama la fundació d’un estat jueu a Palestina, acceptat per les Nacions Unides. Aquesta va ser la fi de la recerca jueva pel retorn a la terra promesa, després de patir la persecució europea i concretament russa. Tanmateix, aquell 14 de maig també va ser l’inici d’una llarga disputa territorial que s’ha mantingut fins els nostres dies. Quan Theodore Herzl inicia la seva proposta del nou estat, pronunciant la frase “si voleu, no serà un somni” en el primer congrés sionista celebrat a Basilea el 1897, imagina Palestina com un territori desèrtic, que no té un forta identitat nacional. Així doncs, en la base del moviment no hi ha un esperit conscient d’anulació de la identitat palestina, però si que hi ha l’equivoc de creure que els habitants de la plana del Jordà acceptaran sense problemes la immigració jueva. De fet, la intenció de Herzl és portar el concepte del Judenstaat a la pràctica, fer que els jueus deixessin de ser el poble de la diàspora per ser un poble assentat en una terra. La resposta jueva és afirmativa i molts d’ells van de manera massiva cap al nou territori, forçant amb els anys una consolidació política a nivell internacional que serà recolzada després de la tragèdia de l’holocaust. Aquesta tindrà com a cap visible el líder del sionisme socialista, David Ben Gurion.

Tanmateix, el que des d’una banda sembla el triomf d’un estat propi, des de l’altre és la invasió injustificada del territori palestí, que es convertirà a partir de llavors en un terreny constantment envaït. A través d’una sèrie de guerres, Israel es va consolidar com una potència dominant del Pròxim Orient, en part gràcies a la seva interdependència estratègica amb els Estats Units i a l’adquisició d’un important arsenal nuclear. A més, després de la primera guerra àrab-israelí, es va fer fora gran part de la població palestina i es va ampliar la superfície del territori més enllà del previst en el pla de partició. El 1967 Israel va ocupar el Golan siri, la península del Sinai egípcia i els territoris palestins de Cisjordania i Gaza. A dia d’avui, en plena celebració dels seixanta anys d’Israel, els dos bàndols encara estan clarament confrontats, i per exemple el líder de l’organització Al-Qaida, Ossama Bin Landen ha fet una crida a la jihad per "alliberar la terra palestina" i demanar als musulmans que mantinguin la lluita contra les forces nord-americanes. L’anunci va coincidir amb l'estada de George W. Bush a d'Israel, on va declarar el seu compromís de lluita contra les “amenaces que l'envolten, com són els moviments de Hamàs, Hezbol·lah i Al-Qaida i l'Iran”. Aquesta tensió diària, que s’explica entenent les motivacions i raons de cada bàndol, sembla seguir sense interrupcions. El que de moment està clar és que Israel encara no s’ha convertit en el somni de Herzl.

AVANTI / ADESSO

2008-05-09T10:24:00.000-07:00

L'altre dia, llegint La Vanguardia, vaig trobar una notícia que encara no se m'ha oblidat. El titular en qüestió era "Mussolini amb M de McDonald´s" i la història es podria explicar més o menys així:

"Resulta que un dia qualsevol, un jove enviat especial del diari La Vanguardia té gana. Està a Milan, i el pressupost no és alt. És per això que decideix entrar al primer MacDonald's que es troba, a la bonica Piazzale Loreto. Qui es podria imaginar, que entre els Big Macs i els Big Pollo, entre els McCafe i els McFlurrey, hi hauria la tomba simbòlica de Mussolini?"

Aquí en teniu més detalls.

En el meu imaginari, l'article de Plàcid Garcia-Planas és la crònica perfecta de la història europea. Allà on hi ha tragèdia, hi podem un McDonald's. Hi posem a Amèrica. Donem la memòria als guanyadors. No parlem del passat, al contrari, ens el neguem. Tots en som una mica, de negacionistes. Les noves generacions aniran a la Piazzale Loreto i creuran que allà sempre hi ha estat, Amèrica. Creuran que sota el Big Mac no n'hi ha, de sang. Per a ells la història italiana comença amb el so del I'm loving it. Però no em malentengueu, jo no sóc d'aquelles que odien la multinacional d'hamburgueses. No sóc d'aquelles que es creuen millors perquè mengen fruites de l'hort. Sóc d'aquelles, però, que lamenten que en aquesta Piazzale no hi hagi una placa, un museu, un record, d'un dels assassinats més salvatges del país romà. Un monument que recordi que la dictadura es va acabar amb sang. Clar, que això només passa a Alemaya. Recordem, però, que només d'aquest passat podem entendre la inestabilitat política italiana. I és aquesta inestabilitat la que s'amaga, a dia d'avui, sota un cartell d'hamburgueses.

¿ Fritzl oder Fischer ?

2008-04-30T09:49:00.000-07:00

L'altre dia veient les portades dels principals diaris de pagament espanyols em vaig indignar. Ens hem tornat The Sun? Cal vendre diaris al preu que sigui? Hem de considerar que els lectors prefereixen el morbo?
Vaig a fer-vos un petit sondeig, encara que em faci mal saber-ne la resposta. Qui són aquests personatges?

Sabeu quin és el problema de la premsa d'aquest país? Doncs que el segon mai no serà portada. Ni tan sols se li dedicarà un article d'opinió. Encara que sigui el representant d'un dels pocs països d'esquerres que queden al vell continent. Clar, que la política no importa. Només els assassinats i les filles maltractades. Això sí que és portada. Qui coneix el Sozialdemokratische Partei Österreichs? A qui li importa en realitat? Algú vol saber qui és el president d'Àustria? No, no. Quan pares a algú pel carrer, Àustria és el país dels homes que tanquen les filles en habitacions. O el país de gent que queda per menjar-se el penis. Doncs deixeu-me dir-vos, a aquells que decidiu les portades, que a Àustria hi ha més coses. Per començar, hi ha un president, Heinz Fischer, que és un dels pocs (a si, Zapatero també ho era, no?) que encara creu en el socialisme. Un president que va guanyar després de 18 anys de govern conservador. Un president... que mai no serà portada.

Fernando Lugo guanya les eleccions al Paraguai

2008-04-22T12:39:00.000-07:00

Hugo Chávez va decidir fa nou anys acomplir un dels somnis de Simon Bolívar: crear un país socialista i republicà que li donés al continent una independència tant social com econòmica. Potser per això el president veneçolà ha estat un dels principals promotors de la candidatura de Fernando Lugo, un ex bisbe de la ciutat d’Asunción que ha aconseguit guanyar les eleccions al Paraguai. El problema és saber fins quin punt aquest polític ha donat només un recolzament o si bé ha intervingut activament en el resultat de les eleccions, tal i com ha denunciat l’ex president del país, Nicanor Duarte.

En aquesta història plena d’ambigüitats, el més estrany no és que un religiós es presenti al govern (i aquí cal apuntar que l’església tornarà a acceptar a Lugo com a bisbe l’any 2013), ni que un partit que va sorgir el mes de gener de 2007 hagi pogut guanyar-ne a un altre que portava 61 anys al govern. El més estrany d’aquest fenomen és que, escasses hores després de fer públics els resultats electorals, el govern declari que la primera reunió es farà amb el president Hugo Chávez. I és que Lugo ja ha declarat que els impulsaran conjuntament el projecte Unió Sud-americana (UNASUR).

A més a més, els dos presidents pretenen desenvolupar diferents plans de cooperació entre els govern d’esquerres del continent. I és que ja es poden diferenciar dos fronts diferenciats: l’estil populista de Veneçuela i Bolívia i l’estil reformista de Xile, Brasil i Uruguai. El cap del canvi és Hugo Chávez, que ha estat acusat des d’Argentina, Perú i Colòmbia d’interposar-se en les eleccions i d’enviar funcionaris veneçolans per dificultar els processos electorals. És per això que cal anar amb molt de compte amb aquest polític i amb els seus amics, sobretot si és ell mateix qui els col·loca al govern.

Fernando Lugo forma un nou partit d’esquerres i se suma a una tendència que ja comparteixen tots els països d’Amèrica Llatina, excepte Argentina i Colòmbia.

KIBAKI ANUNCIA UN GABINET DE COALICIÓ PER A EVITAR UNA GUERRA A KENYA

2008-04-16T14:35:00.000-07:00

NOTÍCIA en format vídeo de la BBC del 13 d'abril

El 27 de desembre de 2007 es van celebrar les darreres eleccions a Kenya. El guanyador va ser Mwai Kibaki, de la tribu kikuyo, que havia governat en l’anterior legislatura. El líder opositor, Raila Odinga, de l’ètnia luo, va acusar Kibaki de frau electoral. Des de llavors, més de 850 persones han mort víctimes de la violència política i milers s’han quedat sense casa. Odinga ha estat acusat d’iniciar una neteja ètnica i s’ha negat a negociar fins que Kibaki reconegui públicament que no va ser electe legítimament.

A Kenya hi ha més de 80 grups ètnics que conviuen en un territori de més de 34 milions de persones. D’ells, el grup majoritari són els kikuyo, seguits pels iuhyam, els luo, els kalenjin i els kamba. Abans de l’arribada dels colonitzadors europeus el 1895, aquests grups vivien en regnes independents, però Gran Bretanya els va agrupar en el Protectorat de l’Est d’Àfrica, que més tard es convertiria en la colònia de Kenya.

La delimitació arbitraria que els colonitzadors van fer d’Àfrica segueix comportant problemes d’integració al continent. Els límits actuals no s’adeqüen als límits comunals que existien originàriament i això és molt important per explicar el conflicte actual de Kenya. Cap el 1950, l’ètnia kikuyo es va convertir en la gran força independentista i va formar la Unió Africana Kenyana. El líder kikuyo d’aquesta unió, Jomo Kenyatta, es va convertir en el primer president de la República de Kenia el 1963.

En aquest moment es va intentar crear un govern multiètnic amb Kenyatta al cap i Oginga Odinga, de l’ètnia luo i pare de Raila Odinga, com a vicepresident. Tanmateix, la integració no va funcionar i Odinga va renunciar al poder. El 1978, Kenyatta va morir i va ser substituït pel llavors vicepresident Daniel Arap Moi, de l’ètnia kalenjin, que va imposar el partit únic i la presidència vitalícia. Durant el seu govern es van produir intensos conflictes entre les ètnies kikuyo i kalenjin. La pressió de les protestes el van forçar a deixar el govern el 2002 i Mwai Kibaki es va convertir en el president.

Aquesta llarga tensió entre les diverses ètnies està a la base dels problemes polítics i socials que han provocat la crisis del país. La reelecció del president Kibaki ha estat molt controvertida i diversos països ja l’han definit com antidemocràtica. En aquest sentit, la Unió Europea ha declarat que les eleccions del 2007 no van seguir els estàndards internacionals democràtics.

Actualment el membre del Grup de Crisis Internacional, Donald Steinberg, està treballant en les negociacions per a establir un govern de transició. La idea és crear el càrrec de Primer Ministre per al líder de l’oposició Raila Odinga, i per fer-ho caldria reformar la Constitució a través del Parlament. Odinga ha declarat que només l’acceptaria si tingués suficient autoritat i poder dins del govern.

L’oposició amenaça amb organitzar noves protestes massives si el diàleg no avança. Si bé Kenya era considerada com una de les democràcies més estables d’Àfrica, ara els enfrontament rivals han propiciat un clima de caos permanent. La situació actual està a la corda fluixa: tant podria avançar cap a una solució pacífica com retrocedir de nou a la violència. Potser la única sortida és la creació d’aquest govern de coalició que doni veu a les dues ètnies del país, i sembla que Kibaki ha donat el primer pas per a la seva creació el passat 13 d'abril.

Més informació: Mapa de la divisió de Kenya per grups ètnics

El govern VELTRUSCONI

2008-04-10T14:23:00.000-07:00

El passat mes de gener l’ex presisident d’Itàlia, Romano Prodi, va perdre el recolzament del senat i va haver de dimitir del govern. Després d'aquesta crisi, es van haver de celebrar eleccions anticipades per ocupar el poder del poble italià, i la resposta dels ciutadants ha estat la de dividir-se en dos partits ben diferenciats.

El primer és el partit de centradreta El poble de la Llibertat (Il Popolo della Libertà, PdL), liderat pel magnat de la comunicació Silvio Berlusconi. El segon és el partit de centra-esquerra Partit Democràtic (Partito Democratico, PD), dirigit per l’ex alcalde de Roma, Walter Veltroni. Les enquestes donen com a guanyador a Berlusconi, però és possible els dos polítics facin una coalició per governar. Les eleccions se celebraran la propera setmana, els dies 13 i 14 d'abril.

Enguany les eleccions italianes es caracteritzen per un marcat bipartidisme, en un país que sempre s'ha caracteritzat per tenir múltiples i inestables partits minoritaris. La confrontació entre només dues coalicions ha alarmat als partits minoritaris, que ja han batejat el bipartidisme de Veltroni i Berlusconi com “el govern Veltrusconi”.

Primer Post

2008-04-09T13:59:00.000-07:00

Aquest és el primer post del blog dedicat a l'assignatura Seminari d'Anàlisi de l'actualitat. Benvinguts!