Ara fa seixanta anys de la proclamació de la independència de l’estat d’Israel. Sota la fotografia d’aquell que inicia el sionisme revisionista, el periodista hongarès Theodore Herzl (1860-1904), David Ben Gurion proclama la fundació d’un estat jueu a Palestina, acceptat per les Nacions Unides. Aquesta va ser la fi de la recerca jueva pel retorn a la terra promesa, després de patir la persecució europea i concretament russa. Tanmateix, aquell 14 de maig també va ser l’inici d’una llarga disputa territorial que s’ha mantingut fins els nostres dies. Quan Theodore Herzl inicia la seva proposta del nou estat, pronunciant la frase “si voleu, no serà un somni” en el primer congrés sionista celebrat a Basilea el 1897, imagina Palestina com un territori desèrtic, que no té un forta identitat nacional. Així doncs, en la base del moviment no hi ha un esperit conscient d’anulació de la identitat palestina, però si que hi ha l’equivoc de creure que els habitants de la plana del Jordà acceptaran sense problemes la immigració jueva. De fet, la intenció de Herzl és portar el concepte del Judenstaat a la pràctica, fer que els jueus deixessin de ser el poble de la diàspora per ser un poble assentat en una terra. La resposta jueva és afirmativa i molts d’ells van de manera massiva cap al nou territori, forçant amb els anys una consolidació política a nivell internacional que serà recolzada després de la tragèdia de l’holocaust. Aquesta tindrà com a cap visible el líder del sionisme socialista, David Ben Gurion. 
Tanmateix, el que des d’una banda sembla el triomf d’un estat propi, des de l’altre és la invasió injustificada del territori palestí, que es convertirà a partir de llavors en un terreny constantment envaït. A través d’una sèrie de guerres, Israel es va consolidar com una potència dominant del Pròxim Orient, en part gràcies a la seva interdependència estratègica amb els Estats Units i a l’adquisició d’un important arsenal nuclear. A més, després de la primera guerra àrab-israelí, es va fer fora gran part de la població palestina i es va ampliar la superfície del territori més enllà del previst en el pla de partició. El 1967 Israel va ocupar el Golan siri, la península del Sinai egípcia i els territoris palestins de Cisjordania i Gaza. A dia d’avui, en plena celebració dels seixanta anys d’Israel, els dos bàndols encara estan clarament confrontats, i per exemple el líder de l’organització Al-Qaida, Ossama Bin Landen ha fet una crida a la jihad per "alliberar la terra palestina" i demanar als musulmans que mantinguin la lluita contra les forces nord-americanes. L’anunci va coincidir amb l'estada de George W. Bush a d'Israel, on va declarar el seu compromís de lluita contra les “amenaces que l'envolten, com són els moviments de Hamàs, Hezbol·lah i Al-Qaida i l'Iran”. Aquesta tensió diària, que s’explica entenent les motivacions i raons de cada bàndol, sembla seguir sense interrupcions. El que de moment està clar és que Israel encara no s’ha convertit en el somni de Herzl.
