miércoles, 30 de abril de 2008

¿ Fritzl oder Fischer ?

L'altre dia veient les portades dels principals diaris de pagament espanyols em vaig indignar. Ens hem tornat The Sun? Cal vendre diaris al preu que sigui? Hem de considerar que els lectors prefereixen el morbo?
Vaig a fer-vos un petit sondeig, encara que em faci mal saber-ne la resposta. Qui són aquests personatges?






Sabeu quin és el problema de la premsa d'aquest país? Doncs que el segon mai no serà portada. Ni tan sols se li dedicarà un article d'opinió. Encara que sigui el representant d'un dels pocs països d'esquerres que queden al vell continent. Clar, que la política no importa. Només els assassinats i les filles maltractades. Això sí que és portada. Qui coneix el Sozialdemokratische Partei Österreichs? A qui li importa en realitat? Algú vol saber qui és el president d'Àustria? No, no. Quan pares a algú pel carrer, Àustria és el país dels homes que tanquen les filles en habitacions. O el país de gent que queda per menjar-se el penis. Doncs deixeu-me dir-vos, a aquells que decidiu les portades, que a Àustria hi ha més coses. Per començar, hi ha un president, Heinz Fischer, que és un dels pocs (a si, Zapatero també ho era, no?) que encara creu en el socialisme. Un president que va guanyar després de 18 anys de govern conservador. Un president... que mai no serà portada.

martes, 22 de abril de 2008

Fernando Lugo guanya les eleccions al Paraguai


Hugo Chávez va decidir fa nou anys acomplir un dels somnis de Simon Bolívar: crear un país socialista i republicà que li donés al continent una independència tant social com econòmica. Potser per això el president veneçolà ha estat un dels principals promotors de la candidatura de Fernando Lugo, un ex bisbe de la ciutat d’Asunción que ha aconseguit guanyar les eleccions al Paraguai. El problema és saber fins quin punt aquest polític ha donat només un recolzament o si bé ha intervingut activament en el resultat de les eleccions, tal i com ha denunciat l’ex president del país, Nicanor Duarte.

En aquesta història plena d’ambigüitats, el més estrany no és que un religiós es presenti al govern (i aquí cal apuntar que l’església tornarà a acceptar a Lugo com a bisbe l’any 2013), ni que un partit que va sorgir el mes de gener de 2007 hagi pogut guanyar-ne a un altre que portava 61 anys al govern. El més estrany d’aquest fenomen és que, escasses hores després de fer públics els resultats electorals, el govern declari que la primera reunió es farà amb el president Hugo Chávez. I és que Lugo ja ha declarat que els impulsaran conjuntament el projecte Unió Sud-americana (UNASUR).

A més a més, els dos presidents pretenen desenvolupar diferents plans de cooperació entre els govern d’esquerres del continent. I és que ja es poden diferenciar dos fronts diferenciats: l’estil populista de Veneçuela i Bolívia i l’estil reformista de Xile, Brasil i Uruguai. El cap del canvi és Hugo Chávez, que ha estat acusat des d’Argentina, Perú i Colòmbia d’interposar-se en les eleccions i d’enviar funcionaris veneçolans per dificultar els processos electorals. És per això que cal anar amb molt de compte amb aquest polític i amb els seus amics, sobretot si és ell mateix qui els col·loca al govern.

Fernando Lugo forma un nou partit d’esquerres i se suma a una tendència que ja comparteixen tots els països d’Amèrica Llatina, excepte Argentina i Colòmbia.

miércoles, 16 de abril de 2008

KIBAKI ANUNCIA UN GABINET DE COALICIÓ PER A EVITAR UNA GUERRA A KENYA


NOTÍCIA en format vídeo de la BBC del 13 d'abril

El 27 de desembre de 2007 es van celebrar les darreres eleccions a Kenya. El guanyador va ser Mwai Kibaki, de la tribu kikuyo, que havia governat en l’anterior legislatura. El líder opositor, Raila Odinga, de l’ètnia luo, va acusar Kibaki de frau electoral. Des de llavors, més de 850 persones han mort víctimes de la violència política i milers s’han quedat sense casa. Odinga ha estat acusat d’iniciar una neteja ètnica i s’ha negat a negociar fins que Kibaki reconegui públicament que no va ser electe legítimament.

A Kenya hi ha més de 80 grups ètnics que conviuen en un territori de més de 34 milions de persones. D’ells, el grup majoritari són els kikuyo, seguits pels iuhyam, els luo, els kalenjin i els kamba. Abans de l’arribada dels colonitzadors europeus el 1895, aquests grups vivien en regnes independents, però Gran Bretanya els va agrupar en el Protectorat de l’Est d’Àfrica, que més tard es convertiria en la colònia de Kenya.

La delimitació arbitraria que els colonitzadors van fer d’Àfrica segueix comportant problemes d’integració al continent. Els límits actuals no s’adeqüen als límits comunals que existien originàriament i això és molt important per explicar el conflicte actual de Kenya. Cap el 1950, l’ètnia kikuyo es va convertir en la gran força independentista i va formar la Unió Africana Kenyana. El líder kikuyo d’aquesta unió, Jomo Kenyatta, es va convertir en el primer president de la República de Kenia el 1963.
En aquest moment es va intentar crear un govern multiètnic amb Kenyatta al cap i Oginga Odinga, de l’ètnia luo i pare de Raila Odinga, com a vicepresident. Tanmateix, la integració no va funcionar i Odinga va renunciar al poder. El 1978, Kenyatta va morir i va ser substituït pel llavors vicepresident Daniel Arap Moi, de l’ètnia kalenjin, que va imposar el partit únic i la presidència vitalícia. Durant el seu govern es van produir intensos conflictes entre les ètnies kikuyo i kalenjin. La pressió de les protestes el van forçar a deixar el govern el 2002 i Mwai Kibaki es va convertir en el president.

Aquesta llarga tensió entre les diverses ètnies està a la base dels problemes polítics i socials que han provocat la crisis del país. La reelecció del president Kibaki ha estat molt controvertida i diversos països ja l’han definit com antidemocràtica. En aquest sentit, la Unió Europea ha declarat que les eleccions del 2007 no van seguir els estàndards internacionals democràtics.

Actualment el membre del Grup de Crisis Internacional, Donald Steinberg, està treballant en les negociacions per a establir un govern de transició. La idea és crear el càrrec de Primer Ministre per al líder de l’oposició Raila Odinga, i per fer-ho caldria reformar la Constitució a través del Parlament. Odinga ha declarat que només l’acceptaria si tingués suficient autoritat i poder dins del govern.

L’oposició amenaça amb organitzar noves protestes massives si el diàleg no avança. Si bé Kenya era considerada com una de les democràcies més estables d’Àfrica, ara els enfrontament rivals han propiciat un clima de caos permanent. La situació actual està a la corda fluixa: tant podria avançar cap a una solució pacífica com retrocedir de nou a la violència. Potser la única sortida és la creació d’aquest govern de coalició que doni veu a les dues ètnies del país, i sembla que Kibaki ha donat el primer pas per a la seva creació el passat 13 d'abril.




.


jueves, 10 de abril de 2008

El govern VELTRUSCONI

El passat mes de gener l’ex presisident d’Itàlia, Romano Prodi, va perdre el recolzament del senat i va haver de dimitir del govern. Després d'aquesta crisi, es van haver de celebrar eleccions anticipades per ocupar el poder del poble italià, i la resposta dels ciutadants ha estat la de dividir-se en dos partits ben diferenciats.

El primer és el partit de centradreta El poble de la Llibertat (Il Popolo della Libertà, PdL), liderat pel magnat de la comunicació Silvio Berlusconi. El segon és el partit de centra-esquerra Partit Democràtic (Partito Democratico, PD), dirigit per l’ex alcalde de Roma, Walter Veltroni. Les enquestes donen com a guanyador a Berlusconi, però és possible els dos polítics facin una coalició per governar. Les eleccions se celebraran la propera setmana, els dies 13 i 14 d'abril.

Enguany les eleccions italianes es caracteritzen per un marcat bipartidisme, en un país que sempre s'ha caracteritzat per tenir múltiples i inestables partits minoritaris. La confrontació entre només dues coalicions ha alarmat als partits minoritaris, que ja han batejat el bipartidisme de Veltroni i Berlusconi com “el govern Veltrusconi”.

miércoles, 9 de abril de 2008

Primer Post

Aquest és el primer post del blog dedicat a l'assignatura Seminari d'Anàlisi de l'actualitat. Benvinguts!