L'altre dia, llegint La Vanguardia, vaig trobar una notícia que encara no se m'ha oblidat. El titular en qüestió era "Mussolini amb M de McDonald´s" i la història es podria explicar més o menys així:
"Resulta que un dia qualsevol, un jove enviat especial del diari La Vanguardia té gana. Està a Milan, i el pressupost no és alt. És per això que decideix entrar al primer MacDonald's que es troba, a la bonica Piazzale Loreto. Qui es podria imaginar, que entre els Big Macs i els Big Pollo, entre els McCafe i els McFlurrey, hi hauria la tomba simbòlica de Mussolini?"
Aquí en teniu més detalls.
En el meu imaginari, l'article de Plàcid Garcia-Planas és la crònica perfecta de la història europea. Allà on hi ha tragèdia, hi podem un McDonald's. Hi posem a Amèrica. Donem la memòria als guanyadors. No parlem del passat, al contrari, ens el neguem. Tots en som una mica, de negacionistes. Les noves generacions aniran a la Piazzale Loreto i creuran que allà sempre hi ha estat, Amèrica. Creuran que sota el Big Mac no n'hi ha, de sang. Per a ells la història italiana comença amb el so del I'm loving it. Però no em malentengueu, jo no sóc d'aquelles que odien la multinacional d'hamburgueses. No sóc d'aquelles que es creuen millors perquè mengen fruites de l'hort. Sóc d'aquelles, però, que lamenten que en aquesta Piazzale no hi hagi una placa, un museu, un record, d'un dels assassinats més salvatges del país romà. Un monument que recordi que la dictadura es va acabar amb sang. Clar, que això només passa a Alemaya. Recordem, però, que només d'aquest passat podem entendre la inestabilitat política italiana. I és aquesta inestabilitat la que s'amaga, a dia d'avui, sota un cartell d'hamburgueses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario