lunes, 26 de enero de 2009
Alcohol internacional
El president de la Comissió Europea va trucar a Albert II perquè li volia regalar 1,4 licors. Núria Marín ho va llegir al diari de Javier Moreno i va trucar ràpidament a Lluís Martínez Sistach, que en aquell moment es trobava a Uruguai. En no obtenir cap resposta, va eviar un mail al vicepresident de google, que es va posar en contacte amb el director del banc central europeu. Des d'Hungria, Albert Sáez va convidar a José Antich a publicar la notícia, però Josep Joan Moresa va dir que els seus estudiants no podien saber que un rei bebia destilats.
martes, 20 de enero de 2009
viernes, 16 de enero de 2009
Això és un anunci: probablement Déu no existeix
Sempre he tingut una relació d’amor-odi amb Transports Metropolitans de Barcelona. Per aquelles coses del destí, he fet més d’un reportatge de televisió sobre els autobusos de la ciutat, especialment sobre la darrera vaga que hi va haver. Tanmateix, aquesta vegada tinc entre les mans una qüestió molt més transcendental; l’existència de Déu.
I és que en els móns que corren, les creences també es poden convertir en campanyes publicitàries. I si, resulta que l’associació d’ateus i lliurepensadors (dos conceptes que no tinc clar que haguessin d’anar junts, com ens diria el pare Rawls) han decidit fer un spot a favor de l’ateisme. I aquest serà, precisament, el tema de societat que presentarem amb la Gina.
Tot i el meu escepticisme amb Assumpta Escarp i el departament de premsa de TMB, vaig haver de creure en ells quan em van enviar, en un temps rècord, els horaris del bus 14 i 41, els dos busos ateus de la ciutat. Però la intuïció no enganya i el tràfic és lent, així que el primer dia de rodatge no vam poder filmar el famós vehicle lliurepensador, tot i que el vam esperar durant més d'hora i mitja.
Línies de metro cap a munt i cap avall, vam aconseguir les imatges suficients per injectar per primera vegada a l’AVID (sento utilitzar aquest verb de manera gratuïta, però es que porto molts anys dient allò de “bolcar imatges”), no sense sentir la sobtada i quasi divina lleugeresa de deixar la càmera i el trípode. Encara ens faltava, però, fer un stand up i parlar amb l’altre cara de la moneda; E-cristians (si, si, resulta que ells també faran una campanya, visca la publicitat existencial!).
Per afrontar les nostres dificultat temporals, ens hem fet amigues dels tècnics de la Pompeu, que davant la nostra cara de fatiga i preocupació ens deixen treure les càmeres encara que no estiguem en horari de l’assignatura. Gràcies al no-res que els tenim a ells.
I és que en els móns que corren, les creences també es poden convertir en campanyes publicitàries. I si, resulta que l’associació d’ateus i lliurepensadors (dos conceptes que no tinc clar que haguessin d’anar junts, com ens diria el pare Rawls) han decidit fer un spot a favor de l’ateisme. I aquest serà, precisament, el tema de societat que presentarem amb la Gina.
Tot i el meu escepticisme amb Assumpta Escarp i el departament de premsa de TMB, vaig haver de creure en ells quan em van enviar, en un temps rècord, els horaris del bus 14 i 41, els dos busos ateus de la ciutat. Però la intuïció no enganya i el tràfic és lent, així que el primer dia de rodatge no vam poder filmar el famós vehicle lliurepensador, tot i que el vam esperar durant més d'hora i mitja.
Línies de metro cap a munt i cap avall, vam aconseguir les imatges suficients per injectar per primera vegada a l’AVID (sento utilitzar aquest verb de manera gratuïta, però es que porto molts anys dient allò de “bolcar imatges”), no sense sentir la sobtada i quasi divina lleugeresa de deixar la càmera i el trípode. Encara ens faltava, però, fer un stand up i parlar amb l’altre cara de la moneda; E-cristians (si, si, resulta que ells també faran una campanya, visca la publicitat existencial!).
Per afrontar les nostres dificultat temporals, ens hem fet amigues dels tècnics de la Pompeu, que davant la nostra cara de fatiga i preocupació ens deixen treure les càmeres encara que no estiguem en horari de l’assignatura. Gràcies al no-res que els tenim a ells.
viernes, 9 de enero de 2009
Albert II ingesta imatges mentre calcula la seva jubilació
Comencem el darrer trimestre al Brooklyn de la ciutat i aprenem, de seguida, que al Taller de televisió tindrem molta feina. No només per les hores que hi dedicarem sinó pel que significa fer informatius de manera continuada.
Avui ens han organitzat en equips, que aniran rotant al llarg del trimestre, i hem respòs un test d’actualitat on he descobert, entre d’altres coses, que no sé res del món dels esports. I tampoc no sé qui és el rei de Bèlgica. Ara sí: Albert II, dels Belgues. També hem descobert les noves càmeres de televisió i el nou sistema “d’ingesta d’imatges”, tota una revolució pels que veníem de les Rambles. Per no parlar d’unes inquietants pantalles d’ordinador rectangulars que poden posar-se en vertical o horitzontal segons convingui.
I és que la tecnologia avança molt, i d’això també n’hem parlat. Després d’uns càlculs sobre la nostra hipotètica jubilació, s’ha dit que treballaríem fins els 100 anys, esperem que en alguna cosa que ens agradi i motivi. Està clar que estem immersos en la revolució digital, un pas tan important com la francesa en política o la industrial en tecnologia. Però la d’ara, la digital, és també un canvi en la nostra manera de pensar: en la organització de la informació, en la manera de contactar amb els altres, en la concepció de xarxa que tenim del món i en la nostra estructura mental (qui és capaç, ara per ara, d’escriure una novel·la a màquina d’escriure, sense que el Tiet Word ens permeti canviar les frases, començar per les conclusions o reformular les idees ja escrites?).
Estem en un món que compartimenta la informació, que és alineal i que difon les fronteres, un món que tot just comencem a comprendre. I és en aquest món on desenvoluparem un taller de televisió que ja ens ha posat davant de la càmera. I jo vaig elegir a Chávez per fer-ho, per debilitats polítiques que m’allunyen de les anècdotes més properes i perquè acabava de llegir que el parlament el vol convertir en president vitalici. I mira que intento sempre veure les dues vessants dels conflictes, però quan les coses et toquen a l’estómac el posicionament es fa necessari.
Avui ens han organitzat en equips, que aniran rotant al llarg del trimestre, i hem respòs un test d’actualitat on he descobert, entre d’altres coses, que no sé res del món dels esports. I tampoc no sé qui és el rei de Bèlgica. Ara sí: Albert II, dels Belgues. També hem descobert les noves càmeres de televisió i el nou sistema “d’ingesta d’imatges”, tota una revolució pels que veníem de les Rambles. Per no parlar d’unes inquietants pantalles d’ordinador rectangulars que poden posar-se en vertical o horitzontal segons convingui.
I és que la tecnologia avança molt, i d’això també n’hem parlat. Després d’uns càlculs sobre la nostra hipotètica jubilació, s’ha dit que treballaríem fins els 100 anys, esperem que en alguna cosa que ens agradi i motivi. Està clar que estem immersos en la revolució digital, un pas tan important com la francesa en política o la industrial en tecnologia. Però la d’ara, la digital, és també un canvi en la nostra manera de pensar: en la organització de la informació, en la manera de contactar amb els altres, en la concepció de xarxa que tenim del món i en la nostra estructura mental (qui és capaç, ara per ara, d’escriure una novel·la a màquina d’escriure, sense que el Tiet Word ens permeti canviar les frases, començar per les conclusions o reformular les idees ja escrites?).
Estem en un món que compartimenta la informació, que és alineal i que difon les fronteres, un món que tot just comencem a comprendre. I és en aquest món on desenvoluparem un taller de televisió que ja ens ha posat davant de la càmera. I jo vaig elegir a Chávez per fer-ho, per debilitats polítiques que m’allunyen de les anècdotes més properes i perquè acabava de llegir que el parlament el vol convertir en president vitalici. I mira que intento sempre veure les dues vessants dels conflictes, però quan les coses et toquen a l’estómac el posicionament es fa necessari.
Si Bolívar aixequés el cap, no entendria res de res; ni que Chávez li posi el seu nom a un país, ni que les pantalles d’una aparell anomenat ordinador poguessin girar, ni que les imatges s’ingestesin, ni que visquéssim fins el 100 anys. Què pocs conscients en som, de com canvia tot.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)