Albert II ingesta imatges mentre calcula la seva jubilació

Comencem el darrer trimestre al Brooklyn de la ciutat i aprenem, de seguida, que al Taller de televisió tindrem molta feina. No només per les hores que hi dedicarem sinó pel que significa fer informatius de manera continuada.

Avui ens han organitzat en equips, que aniran rotant al llarg del trimestre, i hem respòs un test d’actualitat on he descobert, entre d’altres coses, que no sé res del món dels esports. I tampoc no sé qui és el rei de Bèlgica. Ara sí: Albert II, dels Belgues. També hem descobert les noves càmeres de televisió i el nou sistema “d’ingesta d’imatges”, tota una revolució pels que veníem de les Rambles. Per no parlar d’unes inquietants pantalles d’ordinador rectangulars que poden posar-se en vertical o horitzontal segons convingui.

I és que la tecnologia avança molt, i d’això també n’hem parlat. Després d’uns càlculs sobre la nostra hipotètica jubilació, s’ha dit que treballaríem fins els 100 anys, esperem que en alguna cosa que ens agradi i motivi. Està clar que estem immersos en la revolució digital, un pas tan important com la francesa en política o la industrial en tecnologia. Però la d’ara, la digital, és també un canvi en la nostra manera de pensar: en la organització de la informació, en la manera de contactar amb els altres, en la concepció de xarxa que tenim del món i en la nostra estructura mental (qui és capaç, ara per ara, d’escriure una novel·la a màquina d’escriure, sense que el Tiet Word ens permeti canviar les frases, començar per les conclusions o reformular les idees ja escrites?).

Estem en un món que compartimenta la informació, que és alineal i que difon les fronteres, un món que tot just comencem a comprendre. I és en aquest món on desenvoluparem un taller de televisió que ja ens ha posat davant de la càmera. I jo vaig elegir a Chávez per fer-ho, per debilitats polítiques que m’allunyen de les anècdotes més properes i perquè acabava de llegir que el parlament el vol convertir en president vitalici. I mira que intento sempre veure les dues vessants dels conflictes, però quan les coses et toquen a l’estómac el posicionament es fa necessari.

Si Bolívar aixequés el cap, no entendria res de res; ni que Chávez li posi el seu nom a un país, ni que les pantalles d’una aparell anomenat ordinador poguessin girar, ni que les imatges s’ingestesin, ni que visquéssim fins el 100 anys. Què pocs conscients en som, de com canvia tot.