Infiltrados

Anna en el país de las maravillas

Tal día como hoy leía a Camus en el metro -mais là où les uns voyaient l'abstraction, d'autres voyaient la vérité- y pensaba, detrás del pulmón derecho, que mi editora me había puesto una cámara oculta en la pupila.

Entre Marina y Urquinaona, transportada por una línea sonrosada, pensé que M.S. nos estaba poniendo a prueba. Ni tan sólo los técnicos daban crédito: no, el micro no funciona. ¿Cómo que no funciona? La pasividad de sus voces ponían un tono dramático en el descubrimiento: hace interferencias.

Esto es lo que pasa cuando alguien elige un micrófono inalámbrico. Que el micrófono siempre cae por el lado de la mermelada. Ya lo dijo Carrol en una ocasión: mermelada mañana, mermelada mañana ayer, pero nunca mermelada hoy.

Y esta fatídica mañana, yo compré un bote entero.

Lo peor de los momentos desgraciados no es no darse cuenta de los errores; lo peor es que los errores se acumulan. El auricular actúa como si nada pasara, las líneas de sonido bailan al son de las palabras en micrófono y todo el mecanismo parece mantener un orden cósmico. Nada más alejado de la verdad.

Me dirijo corriendo cual conejo aliciano para entrevistar al grande de los grandes; la sierra triplicada. Después de robar una fresa y esperar una hora, consigo un par de ligeramente radicales pensamientos de mi ansiado protagonista. No, la tarjeta no funciona. ¿Cómo que no funciona? La repetición de su voz pasiva me envuelve en un dejà vu kafkiano: tienes que formatear la tarjeta.

Después de tres meses, uno aprende que hay cosas en esta vida contra las que no puede luchar. Por ejemplo, los tornados del trópico, la muerte de Rubianes o el designio divino que te prohíbe coger declaraciones cuando hablas de cine catalán. Sólo nos queda el siempre magnífico Camus, de camino a casa, y la esperanza de que uno de estos días, cuando estemos en el exilio, los micrófonos funcionarán.

MAGAZINE

Un minut, trenta segons, quinze segons

Aire. So no entra; micròfon

Capitals, questions, cantautor

Riure, reciclatge, mercat quàntic

Es perd la memòria però no la intenció

Entra vídeo, entra audio, camera 2

I ja el tenim, el magazine

mort progressista

Volia fer un post sobre el magazine.

Però anant avui cap a la nostra uni, la nostra moderna, dissenyada, innovadora i perfecta Pompeu, els peus s’han aturat i els ulls s’han acomiadat, amb tristesa, de la meva casa. I és que la tiren, ja és segur.

En una ciutat que somnia en ser princesa, els cards ciutadans es desplacen a la frontera, s’allunyen dels ulls del rei. Ja no tenim espai per als pobres, ni per als malparlats, ni per a ningú. La fredor s’imposa metàl·lica i grisa, sobre un cel abans buit, i canvia amb fermesa el sentit ciutadà per l’empresa comunicativa.

D’un dia per l’altre, l’única construcció autèntica que quedava al barri acaba morta i enterrada en l’oblit, rodejada d’una esplanada àrida i seca pilotada per obrers de cascs grocs. Les nacionalitats recorren el camí fins a la universitat; Granada, Marroc República Txeca, Senegal.

Ells són les mans brutes del canvi, el mitjà que justifica el disseny empresarial. L’evidència em fa odiar-lo, a Jean Nouvel. Ja no comprenc les seves formes, perquè ja no conec l’entorn. Tornarem d’aquí cinc anys i tot serà desconegut, tothom serà desconegut.

Avui només hem perdut la casa però demà perdrem els Encants. I al final, ningú no la coneixerà, la provincial Barcelona.

Mites i monstres

Probablement Ignacio Ramonet és un dels meus periodistes preferits. Després d’escoltar-lo en diverses xerrades i llegir els seus llibres, recomano la seva lectura sobre “Premsa, poder i democràcia”, on intenta analitzar per què els mitjans de comunicació són tan mal vistos per la societat. Us deixo amb un fragment d’aquest seminari:

“Els periodistes de finals del segle XIX són personatges dignes d’admiració. Aquesta situació es manté al llarg dels primers anys de segle, i molts mites populars estableixen una relació entre el periodista i la personalitat ideal, que resol els problemes de la societat, que ajuda els desfavorits, que, en certa manera, restableix la justícia. En la mitologia popular, un heroi de còmic com Superman exerceix de periodista. Spiderman també és periodista, com Tin Tin. Com s’ha passat d’aquesta situació, que d’alguna manera culmina amb el Watergate, a la situació actual, en què la informació es troba mancada de crèdit?”

Entre les idees que apunta com a causa, trobem la caiguda del mur de Berlín i les matances de la plaça de Tiananmen, dues notícies retransmeses per televisió que fan que la gent cregui que, només per “veure” unes imatges, ja les poden entendre. Això fa que els televidents pensin que no necessiten un periodista per a comprendre una informació en imatges, ja que els seus ulls ja els hi expliquen tot.

En paraules del gran Ramonet, “si sento una emoció, vol dir que m’informo”


Ignacio Ramonet: La tirania de la comunicació

Regards