Regards

Cyranos dels móns moderns

“Llàgrimes, sexe... han de ser les notícies”

Amb aquesta frase James L. Brooks sintetitza la seva crítica al món del periodisme. Al voltant d’una redacció, Broadcast news presenta dos periodistes professionals que veuen com un atractiu presentador de televisió aconsegueix pujar al poder sense tenir cap tipus de formació. Indignats per la situació, hauran d’acceptar que l’encantador Tom Grunick faci creïbles unes notícies que no entén i que no seria capaç d’escriure.

Brooks sembla dir-nos que en periodisme no triomfa aquell que sap, sinó aquell que ho fa veure. El personatge de William Hurt, que no deixa de ser una bona persona, manipula els sentiments de l’audiència explicant histories sensacionalistes que els facin plorar (com és el cas d’un vídeo sobre violacions) i domina perfectament el teleprompter i la càmera, sempre i quan la realitzadora li digui què ha de fer.

Però qui és més periodista, el presentador o el redactor? Qui és més poeta, Cyrano o Christián?

En un món dominat per la imatge, on l’aspecte val més que la intel·ligència i el sensacionalisme val més que la guerra a l’orient mitjà, els cyranos són reduïts a les ombres i els christians coneguts a la llum. Només cal veure un detall grandiós de la pel·lícula: la manera com tracten a Muammar al-Gaddafi, en aquells moments considerat com “un home boig i radical”, i el que va passar a Europa quan Gaddafi va començar a fer tractes amb Sarkozy el 2007.

Com recordareu, la notícia no era “quins interessos té França amb Líbia”, sinó que molt astutament el gabinet de comunicació francès va llançar un “Sarkozy està sortint amb Carla Bruni”. I, de cop, el sensacionalisme es va imposar sobre la política, i la gent al carrer parlava de relacions amoroses i no de per què França estava pactant amb una de les personalitats més controvertides de la política internacional. I és que sembla que ens agradi parlar de llàgrimes i sexe.

Tornant a la pel·lícula, el guionista de la qual tampoc es devia imaginar que Arnold Schwarzenegger arribaria a ser governador de Califòrnia (al principi del film fan una broma sobre l’actor), cal dir que ens trobem amb els típics personatges neuròtics de James Brooks -recordem el Nicholson de Mejor:Impossible o a la Marge dels Simpsons-, en una encertada radiografia de l’estrès i l’arrogància que acompanyen als periodistes, així com de la passió gairebé innata que s’ha de tenir per a ser-ne un.

La sonrisa es una buena terapia contra la suficiencia

Idees pel magazine: mecànica quàntica

La mecànica quàntica és una teoria que, volguem o no, descriu l'univers d'una manera molt més precisa del que Newton i Einstein mai no van somniar explicar. Entre els seus axiomes, sentències tan irreverents com que l'espai és buit, la consciència crea la matèria i els electrons existeixen i deixen d'existir de manera intermitent. Us deixo amb el gat de Schrödinger

Pot estar un objete en un lloc -A- i en un altre -B- a la vegada?

Segons la física actual pot, el que implica que no hi ha una connexió directa entre dos fets, c'est-à-dire, que la causualitat no existeix.

Però existir no és el verb correcte, Wittgenstein dixit. El que vol dir és que no hi ha cap relació lògica que expliqui el comportament d'un fet, que tant pot ser A, com B (com C).

En un mateix instant, doncs, un objecte pot dirigir-se cap a A o cap a B sense que hi hagi cap tipus d'intencionalitat o predestinació. I Newton ha mort.

A partir d'ara, la única manera de saber el resultat és preguntant a l'observador. Ell és qui decideix (conscientment?) el resultat d'A.

Fem-ho en binari: si A és 0, i B és 1, A+B = 1.

Unitat, alteritat: dos possibles reaccions en un mateix conjunt. Les llums de casa estan obertes i apagades alhora, són 0 i són 1. Alhora.

Què passaria si, per un moment, no hi hagués dicotomia sinó alteritat?

Un gat mort i viu, però en particules.

.

.

.

.

Annex 1. Vista aquesta alteritat, l'univers pot ser entès com una serie infinita de bytes. Els àtoms i els byts són tendències i la matèria és com un Byte: entesa com allò sòlid, la matèria és en realitat un pensament, un informació. Els objectes del món estan formats per l'elecció de bits de l'observador (constanment, en cada experiencia, ens quedem amb només 2000 bits dels 400.000 milions que rebem per segon).La memòria actua igual que la consciència: No hi ha una distància biològica entre la memòria i l'objecte "real" que veiem. El passat i el present es comporten igual dins la consciència perquè activen les mateixes funcions neuronals. Misteri de la direcció del temps: la distinció temporal és enganyosa i distorsiona l'experiència real del món.

Economia en negatius

reflexes

Plagi multicultural amb Kigali de fons

I la versió sense subtitular:

Plàtans de matinada

Una de les coses més sorprenents d’aquest món és el realment petit que és. No ho dic només perquè BTV sembli una prolongació dels estudis pompeistes, sinó també per la gran quantitat de gent coneguda que s’hi troba: càmeres amics de la família, familiars retrobats als informatius i anècdotes que només poden haver interpretat amics teus. I és que els meus amics es vesteixen de plàtan; ja les tenen, aquestes coses. Així que quan va sorgir la frase de “el típic tio raro que es vesteix de plàtan al youtube”, vaig tenir molt clar de qui estaven parlant.

Però també em van sorprendre altres coses, de BTV. La primera és descobrir que els nostres platons i sales d’edició són bastant semblants, que els informatius no estiguin acabats del tot abans d’emetre’ls o que es reconegui públicament “l’efecte hivernacle” que patim entre aquestes parets. Entre allò que vam veure, em va agradar especialment la idea d’un informatiu presentat en diferents llengües. Hi pensaré.

Churchill no pagava hipoteca

- Aquest matí no tinc temps.
- Ho podem fer demà – va dir ella, amb el telèfon a la mà.
- Demà no tinc temps – va mentir ell.
- Ho podem fer la setmana vinent – insistí ella.
- Clar, però primer has de demanar el permís al departament de premsa –sentencià i acabà ell la conversa.

Hi ha dues maneres molt clares de respondre davant de la petició d’un periodista: bé una emoció innata de ser notícia, bé una por innata de ser-ne. De vegades la gent inverteix aquella màxima Churchilliana i arrossega allò del “millor que no parlin de tu, encara que sigui per bé”. I això va passar amb la Societat de Taxació: una sobtada angoixa els va envair desprès de dir-me que, per suposat, els podia fer unes preguntes per televisió. Però no hi va haver manera. Després de dues trucades i més d’una hora parlant amb el director de l’informe que volíem utilitzar per economia, la resposta va ser clara: “demaneu-ho al departament de premsa”. El que vindria a ser la versió periodística del “no és per tu, és per mi”. Quina por que ens tenen, als periodistes.