Cyranos dels móns moderns

“Llàgrimes, sexe... han de ser les notícies”

Amb aquesta frase James L. Brooks sintetitza la seva crítica al món del periodisme. Al voltant d’una redacció, Broadcast news presenta dos periodistes professionals que veuen com un atractiu presentador de televisió aconsegueix pujar al poder sense tenir cap tipus de formació. Indignats per la situació, hauran d’acceptar que l’encantador Tom Grunick faci creïbles unes notícies que no entén i que no seria capaç d’escriure.

Brooks sembla dir-nos que en periodisme no triomfa aquell que sap, sinó aquell que ho fa veure. El personatge de William Hurt, que no deixa de ser una bona persona, manipula els sentiments de l’audiència explicant histories sensacionalistes que els facin plorar (com és el cas d’un vídeo sobre violacions) i domina perfectament el teleprompter i la càmera, sempre i quan la realitzadora li digui què ha de fer.

Però qui és més periodista, el presentador o el redactor? Qui és més poeta, Cyrano o Christián?

En un món dominat per la imatge, on l’aspecte val més que la intel·ligència i el sensacionalisme val més que la guerra a l’orient mitjà, els cyranos són reduïts a les ombres i els christians coneguts a la llum. Només cal veure un detall grandiós de la pel·lícula: la manera com tracten a Muammar al-Gaddafi, en aquells moments considerat com “un home boig i radical”, i el que va passar a Europa quan Gaddafi va començar a fer tractes amb Sarkozy el 2007.

Com recordareu, la notícia no era “quins interessos té França amb Líbia”, sinó que molt astutament el gabinet de comunicació francès va llançar un “Sarkozy està sortint amb Carla Bruni”. I, de cop, el sensacionalisme es va imposar sobre la política, i la gent al carrer parlava de relacions amoroses i no de per què França estava pactant amb una de les personalitats més controvertides de la política internacional. I és que sembla que ens agradi parlar de llàgrimes i sexe.

Tornant a la pel·lícula, el guionista de la qual tampoc es devia imaginar que Arnold Schwarzenegger arribaria a ser governador de Califòrnia (al principi del film fan una broma sobre l’actor), cal dir que ens trobem amb els típics personatges neuròtics de James Brooks -recordem el Nicholson de Mejor:Impossible o a la Marge dels Simpsons-, en una encertada radiografia de l’estrès i l’arrogància que acompanyen als periodistes, així com de la passió gairebé innata que s’ha de tenir per a ser-ne un.