martes, 3 de febrero de 2009

Churchill no pagava hipoteca

- Aquest matí no tinc temps.
- Ho podem fer demà – va dir ella, amb el telèfon a la mà.
- Demà no tinc temps – va mentir ell.
- Ho podem fer la setmana vinent – insistí ella.
- Clar, però primer has de demanar el permís al departament de premsa –sentencià i acabà ell la conversa.

Hi ha dues maneres molt clares de respondre davant de la petició d’un periodista: bé una emoció innata de ser notícia, bé una por innata de ser-ne. De vegades la gent inverteix aquella màxima Churchilliana i arrossega allò del “millor que no parlin de tu, encara que sigui per bé”. I això va passar amb la Societat de Taxació: una sobtada angoixa els va envair desprès de dir-me que, per suposat, els podia fer unes preguntes per televisió. Però no hi va haver manera. Després de dues trucades i més d’una hora parlant amb el director de l’informe que volíem utilitzar per economia, la resposta va ser clara: “demaneu-ho al departament de premsa”. El que vindria a ser la versió periodística del “no és per tu, és per mi”. Quina por que ens tenen, als periodistes.

No hay comentarios: