Infiltrados

Anna en el país de las maravillas

Tal día como hoy leía a Camus en el metro -mais là où les uns voyaient l'abstraction, d'autres voyaient la vérité- y pensaba, detrás del pulmón derecho, que mi editora me había puesto una cámara oculta en la pupila.

Entre Marina y Urquinaona, transportada por una línea sonrosada, pensé que M.S. nos estaba poniendo a prueba. Ni tan sólo los técnicos daban crédito: no, el micro no funciona. ¿Cómo que no funciona? La pasividad de sus voces ponían un tono dramático en el descubrimiento: hace interferencias.

Esto es lo que pasa cuando alguien elige un micrófono inalámbrico. Que el micrófono siempre cae por el lado de la mermelada. Ya lo dijo Carrol en una ocasión: mermelada mañana, mermelada mañana ayer, pero nunca mermelada hoy.

Y esta fatídica mañana, yo compré un bote entero.

Lo peor de los momentos desgraciados no es no darse cuenta de los errores; lo peor es que los errores se acumulan. El auricular actúa como si nada pasara, las líneas de sonido bailan al son de las palabras en micrófono y todo el mecanismo parece mantener un orden cósmico. Nada más alejado de la verdad.

Me dirijo corriendo cual conejo aliciano para entrevistar al grande de los grandes; la sierra triplicada. Después de robar una fresa y esperar una hora, consigo un par de ligeramente radicales pensamientos de mi ansiado protagonista. No, la tarjeta no funciona. ¿Cómo que no funciona? La repetición de su voz pasiva me envuelve en un dejà vu kafkiano: tienes que formatear la tarjeta.

Después de tres meses, uno aprende que hay cosas en esta vida contra las que no puede luchar. Por ejemplo, los tornados del trópico, la muerte de Rubianes o el designio divino que te prohíbe coger declaraciones cuando hablas de cine catalán. Sólo nos queda el siempre magnífico Camus, de camino a casa, y la esperanza de que uno de estos días, cuando estemos en el exilio, los micrófonos funcionarán.

MAGAZINE

Un minut, trenta segons, quinze segons

Aire. So no entra; micròfon

Capitals, questions, cantautor

Riure, reciclatge, mercat quàntic

Es perd la memòria però no la intenció

Entra vídeo, entra audio, camera 2

I ja el tenim, el magazine

mort progressista

Volia fer un post sobre el magazine.

Però anant avui cap a la nostra uni, la nostra moderna, dissenyada, innovadora i perfecta Pompeu, els peus s’han aturat i els ulls s’han acomiadat, amb tristesa, de la meva casa. I és que la tiren, ja és segur.

En una ciutat que somnia en ser princesa, els cards ciutadans es desplacen a la frontera, s’allunyen dels ulls del rei. Ja no tenim espai per als pobres, ni per als malparlats, ni per a ningú. La fredor s’imposa metàl·lica i grisa, sobre un cel abans buit, i canvia amb fermesa el sentit ciutadà per l’empresa comunicativa.

D’un dia per l’altre, l’única construcció autèntica que quedava al barri acaba morta i enterrada en l’oblit, rodejada d’una esplanada àrida i seca pilotada per obrers de cascs grocs. Les nacionalitats recorren el camí fins a la universitat; Granada, Marroc República Txeca, Senegal.

Ells són les mans brutes del canvi, el mitjà que justifica el disseny empresarial. L’evidència em fa odiar-lo, a Jean Nouvel. Ja no comprenc les seves formes, perquè ja no conec l’entorn. Tornarem d’aquí cinc anys i tot serà desconegut, tothom serà desconegut.

Avui només hem perdut la casa però demà perdrem els Encants. I al final, ningú no la coneixerà, la provincial Barcelona.

Mites i monstres

Probablement Ignacio Ramonet és un dels meus periodistes preferits. Després d’escoltar-lo en diverses xerrades i llegir els seus llibres, recomano la seva lectura sobre “Premsa, poder i democràcia”, on intenta analitzar per què els mitjans de comunicació són tan mal vistos per la societat. Us deixo amb un fragment d’aquest seminari:

“Els periodistes de finals del segle XIX són personatges dignes d’admiració. Aquesta situació es manté al llarg dels primers anys de segle, i molts mites populars estableixen una relació entre el periodista i la personalitat ideal, que resol els problemes de la societat, que ajuda els desfavorits, que, en certa manera, restableix la justícia. En la mitologia popular, un heroi de còmic com Superman exerceix de periodista. Spiderman també és periodista, com Tin Tin. Com s’ha passat d’aquesta situació, que d’alguna manera culmina amb el Watergate, a la situació actual, en què la informació es troba mancada de crèdit?”

Entre les idees que apunta com a causa, trobem la caiguda del mur de Berlín i les matances de la plaça de Tiananmen, dues notícies retransmeses per televisió que fan que la gent cregui que, només per “veure” unes imatges, ja les poden entendre. Això fa que els televidents pensin que no necessiten un periodista per a comprendre una informació en imatges, ja que els seus ulls ja els hi expliquen tot.

En paraules del gran Ramonet, “si sento una emoció, vol dir que m’informo”


Ignacio Ramonet: La tirania de la comunicació

Regards

Cyranos dels móns moderns

“Llàgrimes, sexe... han de ser les notícies”

Amb aquesta frase James L. Brooks sintetitza la seva crítica al món del periodisme. Al voltant d’una redacció, Broadcast news presenta dos periodistes professionals que veuen com un atractiu presentador de televisió aconsegueix pujar al poder sense tenir cap tipus de formació. Indignats per la situació, hauran d’acceptar que l’encantador Tom Grunick faci creïbles unes notícies que no entén i que no seria capaç d’escriure.

Brooks sembla dir-nos que en periodisme no triomfa aquell que sap, sinó aquell que ho fa veure. El personatge de William Hurt, que no deixa de ser una bona persona, manipula els sentiments de l’audiència explicant histories sensacionalistes que els facin plorar (com és el cas d’un vídeo sobre violacions) i domina perfectament el teleprompter i la càmera, sempre i quan la realitzadora li digui què ha de fer.

Però qui és més periodista, el presentador o el redactor? Qui és més poeta, Cyrano o Christián?

En un món dominat per la imatge, on l’aspecte val més que la intel·ligència i el sensacionalisme val més que la guerra a l’orient mitjà, els cyranos són reduïts a les ombres i els christians coneguts a la llum. Només cal veure un detall grandiós de la pel·lícula: la manera com tracten a Muammar al-Gaddafi, en aquells moments considerat com “un home boig i radical”, i el que va passar a Europa quan Gaddafi va començar a fer tractes amb Sarkozy el 2007.

Com recordareu, la notícia no era “quins interessos té França amb Líbia”, sinó que molt astutament el gabinet de comunicació francès va llançar un “Sarkozy està sortint amb Carla Bruni”. I, de cop, el sensacionalisme es va imposar sobre la política, i la gent al carrer parlava de relacions amoroses i no de per què França estava pactant amb una de les personalitats més controvertides de la política internacional. I és que sembla que ens agradi parlar de llàgrimes i sexe.

Tornant a la pel·lícula, el guionista de la qual tampoc es devia imaginar que Arnold Schwarzenegger arribaria a ser governador de Califòrnia (al principi del film fan una broma sobre l’actor), cal dir que ens trobem amb els típics personatges neuròtics de James Brooks -recordem el Nicholson de Mejor:Impossible o a la Marge dels Simpsons-, en una encertada radiografia de l’estrès i l’arrogància que acompanyen als periodistes, així com de la passió gairebé innata que s’ha de tenir per a ser-ne un.

La sonrisa es una buena terapia contra la suficiencia

Idees pel magazine: mecànica quàntica

La mecànica quàntica és una teoria que, volguem o no, descriu l'univers d'una manera molt més precisa del que Newton i Einstein mai no van somniar explicar. Entre els seus axiomes, sentències tan irreverents com que l'espai és buit, la consciència crea la matèria i els electrons existeixen i deixen d'existir de manera intermitent. Us deixo amb el gat de Schrödinger

Pot estar un objete en un lloc -A- i en un altre -B- a la vegada?

Segons la física actual pot, el que implica que no hi ha una connexió directa entre dos fets, c'est-à-dire, que la causualitat no existeix.

Però existir no és el verb correcte, Wittgenstein dixit. El que vol dir és que no hi ha cap relació lògica que expliqui el comportament d'un fet, que tant pot ser A, com B (com C).

En un mateix instant, doncs, un objecte pot dirigir-se cap a A o cap a B sense que hi hagi cap tipus d'intencionalitat o predestinació. I Newton ha mort.

A partir d'ara, la única manera de saber el resultat és preguntant a l'observador. Ell és qui decideix (conscientment?) el resultat d'A.

Fem-ho en binari: si A és 0, i B és 1, A+B = 1.

Unitat, alteritat: dos possibles reaccions en un mateix conjunt. Les llums de casa estan obertes i apagades alhora, són 0 i són 1. Alhora.

Què passaria si, per un moment, no hi hagués dicotomia sinó alteritat?

Un gat mort i viu, però en particules.

.

.

.

.

Annex 1. Vista aquesta alteritat, l'univers pot ser entès com una serie infinita de bytes. Els àtoms i els byts són tendències i la matèria és com un Byte: entesa com allò sòlid, la matèria és en realitat un pensament, un informació. Els objectes del món estan formats per l'elecció de bits de l'observador (constanment, en cada experiencia, ens quedem amb només 2000 bits dels 400.000 milions que rebem per segon).La memòria actua igual que la consciència: No hi ha una distància biològica entre la memòria i l'objecte "real" que veiem. El passat i el present es comporten igual dins la consciència perquè activen les mateixes funcions neuronals. Misteri de la direcció del temps: la distinció temporal és enganyosa i distorsiona l'experiència real del món.

Economia en negatius

reflexes

Plagi multicultural amb Kigali de fons

I la versió sense subtitular:

Plàtans de matinada

Una de les coses més sorprenents d’aquest món és el realment petit que és. No ho dic només perquè BTV sembli una prolongació dels estudis pompeistes, sinó també per la gran quantitat de gent coneguda que s’hi troba: càmeres amics de la família, familiars retrobats als informatius i anècdotes que només poden haver interpretat amics teus. I és que els meus amics es vesteixen de plàtan; ja les tenen, aquestes coses. Així que quan va sorgir la frase de “el típic tio raro que es vesteix de plàtan al youtube”, vaig tenir molt clar de qui estaven parlant.

Però també em van sorprendre altres coses, de BTV. La primera és descobrir que els nostres platons i sales d’edició són bastant semblants, que els informatius no estiguin acabats del tot abans d’emetre’ls o que es reconegui públicament “l’efecte hivernacle” que patim entre aquestes parets. Entre allò que vam veure, em va agradar especialment la idea d’un informatiu presentat en diferents llengües. Hi pensaré.

Churchill no pagava hipoteca

- Aquest matí no tinc temps.
- Ho podem fer demà – va dir ella, amb el telèfon a la mà.
- Demà no tinc temps – va mentir ell.
- Ho podem fer la setmana vinent – insistí ella.
- Clar, però primer has de demanar el permís al departament de premsa –sentencià i acabà ell la conversa.

Hi ha dues maneres molt clares de respondre davant de la petició d’un periodista: bé una emoció innata de ser notícia, bé una por innata de ser-ne. De vegades la gent inverteix aquella màxima Churchilliana i arrossega allò del “millor que no parlin de tu, encara que sigui per bé”. I això va passar amb la Societat de Taxació: una sobtada angoixa els va envair desprès de dir-me que, per suposat, els podia fer unes preguntes per televisió. Però no hi va haver manera. Després de dues trucades i més d’una hora parlant amb el director de l’informe que volíem utilitzar per economia, la resposta va ser clara: “demaneu-ho al departament de premsa”. El que vindria a ser la versió periodística del “no és per tu, és per mi”. Quina por que ens tenen, als periodistes.

Alcohol internacional

El president de la Comissió Europea va trucar a Albert II perquè li volia regalar 1,4 licors. Núria Marín ho va llegir al diari de Javier Moreno i va trucar ràpidament a Lluís Martínez Sistach, que en aquell moment es trobava a Uruguai. En no obtenir cap resposta, va eviar un mail al vicepresident de google, que es va posar en contacte amb el director del banc central europeu. Des d'Hungria, Albert Sáez va convidar a José Antich a publicar la notícia, però Josep Joan Moresa va dir que els seus estudiants no podien saber que un rei bebia destilats.

Mellado's Fan Club

- ese hombre que nació para la cámara -

(aunque en su tiempo libre haga eutanasias)

Això és un anunci: probablement Déu no existeix

Sempre he tingut una relació d’amor-odi amb Transports Metropolitans de Barcelona. Per aquelles coses del destí, he fet més d’un reportatge de televisió sobre els autobusos de la ciutat, especialment sobre la darrera vaga que hi va haver. Tanmateix, aquesta vegada tinc entre les mans una qüestió molt més transcendental; l’existència de Déu.

I és que en els móns que corren, les creences també es poden convertir en campanyes publicitàries. I si, resulta que l’associació d’ateus i lliurepensadors (dos conceptes que no tinc clar que haguessin d’anar junts, com ens diria el pare Rawls) han decidit fer un spot a favor de l’ateisme. I aquest serà, precisament, el tema de societat que presentarem amb la Gina.

Tot i el meu escepticisme amb Assumpta Escarp i el departament de premsa de TMB, vaig haver de creure en ells quan em van enviar, en un temps rècord, els horaris del bus 14 i 41, els dos busos ateus de la ciutat. Però la intuïció no enganya i el tràfic és lent, així que el primer dia de rodatge no vam poder filmar el famós vehicle lliurepensador, tot i que el vam esperar durant més d'hora i mitja.

Línies de metro cap a munt i cap avall, vam aconseguir les imatges suficients per injectar per primera vegada a l’AVID (sento utilitzar aquest verb de manera gratuïta, però es que porto molts anys dient allò de “bolcar imatges”), no sense sentir la sobtada i quasi divina lleugeresa de deixar la càmera i el trípode. Encara ens faltava, però, fer un stand up i parlar amb l’altre cara de la moneda; E-cristians (si, si, resulta que ells també faran una campanya, visca la publicitat existencial!).

Per afrontar les nostres dificultat temporals, ens hem fet amigues dels tècnics de la Pompeu, que davant la nostra cara de fatiga i preocupació ens deixen treure les càmeres encara que no estiguem en horari de l’assignatura. Gràcies al no-res que els tenim a ells.

Albert II ingesta imatges mentre calcula la seva jubilació

Comencem el darrer trimestre al Brooklyn de la ciutat i aprenem, de seguida, que al Taller de televisió tindrem molta feina. No només per les hores que hi dedicarem sinó pel que significa fer informatius de manera continuada.

Avui ens han organitzat en equips, que aniran rotant al llarg del trimestre, i hem respòs un test d’actualitat on he descobert, entre d’altres coses, que no sé res del món dels esports. I tampoc no sé qui és el rei de Bèlgica. Ara sí: Albert II, dels Belgues. També hem descobert les noves càmeres de televisió i el nou sistema “d’ingesta d’imatges”, tota una revolució pels que veníem de les Rambles. Per no parlar d’unes inquietants pantalles d’ordinador rectangulars que poden posar-se en vertical o horitzontal segons convingui.

I és que la tecnologia avança molt, i d’això també n’hem parlat. Després d’uns càlculs sobre la nostra hipotètica jubilació, s’ha dit que treballaríem fins els 100 anys, esperem que en alguna cosa que ens agradi i motivi. Està clar que estem immersos en la revolució digital, un pas tan important com la francesa en política o la industrial en tecnologia. Però la d’ara, la digital, és també un canvi en la nostra manera de pensar: en la organització de la informació, en la manera de contactar amb els altres, en la concepció de xarxa que tenim del món i en la nostra estructura mental (qui és capaç, ara per ara, d’escriure una novel·la a màquina d’escriure, sense que el Tiet Word ens permeti canviar les frases, començar per les conclusions o reformular les idees ja escrites?).

Estem en un món que compartimenta la informació, que és alineal i que difon les fronteres, un món que tot just comencem a comprendre. I és en aquest món on desenvoluparem un taller de televisió que ja ens ha posat davant de la càmera. I jo vaig elegir a Chávez per fer-ho, per debilitats polítiques que m’allunyen de les anècdotes més properes i perquè acabava de llegir que el parlament el vol convertir en president vitalici. I mira que intento sempre veure les dues vessants dels conflictes, però quan les coses et toquen a l’estómac el posicionament es fa necessari.

Si Bolívar aixequés el cap, no entendria res de res; ni que Chávez li posi el seu nom a un país, ni que les pantalles d’una aparell anomenat ordinador poguessin girar, ni que les imatges s’ingestesin, ni que visquéssim fins el 100 anys. Què pocs conscients en som, de com canvia tot.